1964. Bitola, Macedònia

Els meus inicis estan vinculats amb la presa de fotografies en casaments, que era molt rendible, però després d'un curt període de temps, vaig decidir provar i entrar a la fotografia de notícies, ja que era un repte atractiu per a mi.

En dos anys, les guerres van començar al territori de l'antiga Iugoslàvia. Macedònia estava convertint-se en un país independent per primera vegada en la seua història. Va ser un gran privilegi prendre fotos des de la creació del país i la meua càmera i jo vam ser testimonis de tots els esdeveniments que estaven ocorrent en aquells moments incòmodes.

L'eixida dels militars iugoslaus del territori macedoni va causar grans tensions i la guerra es palpava en l'aire. Jo era una de les poques persones que fotografiava l'eixida del JNA, l’exèrcit iugoslau. Aquest fet va canviar la meua carrera per sempre, quan em vaig trobar els fotògrafs de les agències EPA i AFP a la recerca d'imatges. 

 

La següent va ser la guerra a Macedònia en 2001, molt emotiva per a mi, però ja havia acumulat experiència i el meu propi punt de vista com a fotògraf per a poder fer front a tots els reptes del conflicte. Des d'un punt de vista professional, ho vaig fer molt bé, però emocionalment jo estava molt deteriorat.

 

Prompte vaig formar part de l'equip de fotògrafs d'esport de l'agència EPA i vaig començar a viatjar arreu del món cobrint campionats europeus de futbol, bàsquet i handbol. Ací realment vaig trobar el perquè de la meua carrera, fent fotografies de joves feliços i saludables. No hi havia violència, tot estava ben organitzat, en condicions controlades i les fotos d'esdeveniments esportius es publiquen àmpliament en els mitjans de comunicació. Continuava cobrint notícies, però fora de tots els focus mediàtics, tan sols allò que passava a Macedònia i els voltants.

A partir d'abril d'aquest any una vegada més vaig topar amb una gran història: els immigrants que van passar a Macedònia de camí cap a una vida millor. Al principi no hi havia molt interès per part dels mitjans europeus i americans; em va colpir el cor i l'ànima veure un altre Èxode. A mesura que passava el temps la història va anar creixent, les imatges cada vegada eren més horribles, cada vegada amb més interès. Per a mi en aquest moment les publicacions en els periòdics més grans del món no eren tan importants com ho va ser capturar i mostrar el sofriment humà i la tragèdia d'aquelles persones i mostrar al món l'horror del que estava ocorrent. El meu objectiu era tractar d'ajudar la gent a través dels meus enviaments diaris d’allò que estava passant, per tractar de despertar la consciència dels poderosos del món mostrant l'explícit, allò que passen els refugiats cada dia de camí cap a una vida millor.

 

El temps dirà si els nostres esforços han reeixit, no sols per informar sinó també per ajudar.

 

Bio Marko Risovik

Marko es va sentir atret per la fotografia en la seua primera joventut. Després d'anys d'experimentació, va descobrir el poder narratiu de la fotografia com a llenguatge de comunicació socialment compromès. Durant sis anys va estar treballant com a reporter gràfic en diferents mitjans de comunicació a Sèrbia. Recentment, ha canviat el seu interès per projectes de llarg termini sobre diversos aspectes de la realitat social. World Press Photo el va seleccionar per a participar en la classe magistral per als fotògrafs joves des del sud-est d'Europa el 2010. El seu treball ha sigut reconegut per grans organitzacions. Alguns d'aquests reconeixements són: Press Photo Serbia - Foto de l'Any 2012, seguit de sis premis més: Press Photo Serbia en diferents categories en el període de 2010 a 2013, premi de la revista d'estat a la millor fotografia en els mitjans de Sèrbia en 2010, agència de fotografia Beta, premi especial per als esports. El treball de Marko ha sigut publicat en diferents revistes regionals i internacionals i edicions web, i s’ha presentat en més de cinquanta exposicions. És col·laborador habitual de la revista National Geographic Serbia.