La col·lecció infinita de Nuria Rodríguez adopta noves formes per a la Sala Acadèmia. El seu inventari personal, que registra les troballes d’una història natural que sorgeix de l’ars combinatoria entre el trobat i el perdut, aprofita el relat del viatge a peu pel Mediterrani fet per Alexander von Humboldt per a ampliar la col·lecció de làmines científiques de la seua història natural. A la primeria de 1799, quan Humboldt tenia vint-i-nou anys, va posar en marxa un pla per a experimentar en primera persona els llocs insòlits que les imatges de la seua infància havien construït com a destinació. Alliberat de les càrregues econòmiques i familiars, va viatjar a peu i va recórrer el Mediterrani ple de somnis i carregat amb la seua vasta col·lecció d’instruments científics. El seu desig era utilitzar-los com a carta de presentació davant la societat científica de l’època i la cort espanyola i, d’aquesta manera, obtenir el passaport que li permetera viatjar amb total llibertat per territoris desconeguts.

 

Des d’aquesta premissa, l’artista Nuria Rodríguez ens proposa un diàleg a tres bandes. D’una banda, ha estudiat a fons les col·leccions patrimonials de la Universitat de València per mostrar la itinerància de l’artista, els interrogants i l’aprenentatge d’aquelles “anades d’ací cap allà” tractant de construir un univers propi. D’altra banda, per assenyalar el científic alemany com a interlocutor d’expedicions perquè, entre altres fets més remarcables, va estar a València del 5 al 8 de febrer de 1799, on va pernoctar molt prop de la Nau i va anotar els seus mesuraments baromètrics des de la catedral de València i el convent de Santa Tecla. Així mateix, va estar al teatre romà de Sagunt, al Grau de la ciutat de València i va caminar per alguns dels carrers confrontants de la nostra institució. Per això, en entrar a la Sala Acadèmia, el projecte s’inicia amb el glossari dels 48 parells de conceptes que sorgeixen des de l’associació intuïtiva o borgiana i que articulen tota l’exposició a manera d’índex (l’atzar) i que, al seu torn, es contraposa amb les paraules de l’algorisme (l’inevitable), que ens ofereix l’aura freda del resultat mostrant la jerarquia de les paraules més utilitzades en els volums I i II de Cosmos i els bigrames —grups de dues paraules que antecedeixen o precedeixen aquests conceptes— més habituals del llibre.