 |
|
Isabel de Villena, Vita Christi de la Reuerent Abbadessa Dela Trinitat / nouament historiat, corregit y smenat per vn mestre en sacra theologia, p[er] art e industria d[e] Gorge Costilla, 1513 Fonch empremptat lo p[re]sent libre [en Valencia], Biblioteca Històrica Universitat de València
|
 |
|
Tomàs Agustí Sales i Alcalà, Historia del real monasterio de la SSma. Trinidad, religiosas de Santa Clara, ... / Su autor, Agustín Sales, En Valencia : Por Josef Estevan Dolz ..., 1761, Biblioteca Històrica Universitat de València
|
VIDA DE SOR ISABEL DE VILLENA (1430-1490)
Sor Isabel de Villena està considerada com la primera escriptora en valencià. Destaca també per ser una dona avançada al seu temps, precursora de les idees feministes, ja que en el seu text defensa la figura de la dona enfront les obres de marcat caire misogin, com és el cas de l’Espill o Llibre de les dones de Jaume Roig.
Elionor de Villena va nàixer a València l'any 1430. Filla natural d'Enric d'Aragó i de Castella (Enric de Villena), emparentada amb les cases d'Aragó i de Castella. Òrfena als quatre anys, va ser educada en la cort per la reina Maria de Castella, esposa del rei Alfons el Magnànim i cosina de la reina Isabel la Catòlica. El 28 de febrer de 1445 va ingressar al monestir de la Santíssima Trinitat, de religioses franciscanes clarisses, que havia estat fundat per la mateixa reina un any abans, després de l'expulsió dels monjos que l’ocupaven. El 1463 en va ser nomenada abadessa i va escriure en valencià la seua obra Vita Christi, una de les peces més importants de la literatura del segle XV.
Va morir en l'epidèmia de pesta que va assolar València el 1490. La primera edició de la Vita Christi es publicaria a València, a l'agost de 1497, a la impremta de l'alemany Lope de Roca, en compliment de l'encàrrec de la seua successora, l'abadessa sor Aldonça de Montsoriu.
EL MONESTIR DE LA SANTÍSSIMA TRINITAT EN LA HISTÒRIA
Les obres del monestir es van iniciar l'any 1445 sobre l'emplaçament de l'hospital de Sant Guillem, del segle XIII (1256), i el convent trinitari que es va construir al costat i que va ser habitat per l'orde trinitari fins a 1444.
La refundació del monestir va ser iniciativa de Maria de Castella, reina d'Aragó i esposa d'Alfons el Magnànim. A petició de la reina, el papa Eugeni IV va promulgar una butlla (23 de juliol de 1443) per la qual els monjos trinitaris van ser expulsats i el monestir va passar a ser ocupat per les monges del convent de Gandia de l'orde de Santa Clara.
Estretament lligat a la memòria i a l'obra de sor Isabel de Villena, el monestir es va convertir en un focus de cultura, vinculat a la Universitat Literària, fins al punt que va arribar a ser un dels grans centres culturals de la València del segle XV i de tota la Corona d'Aragó, on acudien els grans poetes i escriptors valencians.
Al llarg de la seua història el monestir ha patit molts avatars tant amb motiu de les guerres (Guerra de Successió, Guerra de la Independència, Guerra Civil) com pels desbordaments del riu Túria. La desamortització de 1836 va privar el monestir de les seues rendes i va espoliar, fins i tot, una part de l'edificació original. Actualment, l'edifici continua sent un ric dipòsit d'obres artístiques, reflex de la història de la ciutat.
Constitueix un magnífic exemple de la perfecció aconseguida pels arquitectes, picapedrers i mestres d’obra valencians al llarg del segle XV. És també panteó reial, on és sepultada la reina Maria de Castella, una de les més egrègies reines de la Corona d'Aragó, que va estar al cap del govern de València en el període més gloriós de la seua història. El 1983 va ser declarat Bé d'Interès Cultural.
 |
|
Tomás Vicente Tosca y Masó. Plànol de la ciutat de València, 1704
|
ELS LITERATS I SOR ISABEL DE VILLENA
La capacitat intel·lectual i el llinatge aristocràtic de sor Isabel de Villena, malgrat ser filla il·legítima del seu noble però peculiar pare, li van garantir una formació inestimable i un gran prestigi entre els escriptors valencians coetanis.
Múltiples són els elogis dirigits a sor Isabel de Villena a través dels pròlegs i les dedicatòries de les obres dels grans escriptors d'aquesta època:
- Miquel Peres: traducció valenciana de la Imitatio Christi et de contemptu mundi de Tomàs de Kempis.
- Bernat Fenollar i Pere Martínez: Història de la passió de N. S. Jesucrist en cobles.
- Jaume Peres de València (bisbe auxiliar de València): comentari al càntic de Maria, el Magnificat (Canticum Virginis).
OBRA DE SOR ISABEL DE VILLENA
Obra material. Fàbrica del monestir de la Santíssima Trinitat (Llibre de títols).
Obra escrita (llegat espiritual). L’obra de sor Isabel de Villena reflecteix que va ser una dona sensible, culta, intel·ligent, amb una forta imaginació plàstica i amb un excel·lent domini dels registres lingüístics.
Sor Isabel és hereva d'un llenguatge perfectament estructurat, escrit pels homes de lletres del Regne de València, molts dels quals freqüentaven el tracte i la correspondència amb l'abadessa de la Trinitat.
- La seua obra principal és escrita en valencià:
- Vita Christi. És una de les mostres més belles de la literatura religiosa del segle XV i una obra indispensable del Segle d'Or valencià. Va ser publicada després de la seua mort i va arribar a tenir més èxit editorial que el Tirant lo Blanc. Després de la primera edició de 1497, impresa a València, se’n van imprimir dues més: a València, el 1513 i a Barcelona, el 1527.
- Altres obres:
- Speculum animae (autoria discutida). Biblioteca Nacional de París (Ms. Espagnol 544).
- Tractat de la Passió (atribuït erròniament a Francesc Eiximenis). Biblioteca Nacional de Madrid (Ms. 4327).
Va influir en alguns dels intel·lectuals més reconeguts de la seua època, com Joan Roís de Corella, Bernat Fenollar, Pere Martines, Miquel Peres o Jaume Peres (bisbe auxiliar de Roderic de Borja).
Amb la seua Vita Christi, sor Isabel va aconseguir el prestigi de ser la primera escriptora en valencià i la millor escriptora de l'àmbit hispànic medieval.
LA VITA CHRISTI DE SOR ISABEL DE VILLENA
Considerada com la Vita Christi de major qualitat literària de totes les que van circular per Europa.
La seua Vita Christi segueix el model de l'escrita per Francesc Eiximenis, però sor Isabel reïx a donar a la seua obra una originalitat literària que no s'havia arribat a aconseguir, utilitzant una major riquesa narrativa. Amb exquisida sensibilitat, converteix les paraules en delicades o dramàtiques pinzellades, destinades a commoure.
La seua obra, pensada per a educar les seues monges en la contemplació, defensa el protagonisme de les dones en la vida de Jesús, i diu d'elles que són virtuoses, valentes, fermes, caritatives i capaces de grans sacrificis. La seua obra és un llibre en el qual es restitueix la dignitat de les dones enfront de la misogínia de l'època.
La Vita Christi de sor Isabel es va guanyar l'acceptació de molts literats i intel·lectuals.
L’obra va ser publicada després de la seua mort i va arribar a tenir més èxit editorial que el Tirant lo Blanc.
Les primeres edicions de l’obra són:
- Impresa per vegada primera a València, el 22 d'agost de 1497 a la impremta de Lope de Roca, per ordre de la seua successora, l'abadessa sor Aldonça de Montsoriu, a instàncies d'Isabel la Catòlica.
- Impressió de 1513, a València per Jorge Costilla, amb 32 xilografies.
- Impressió de 1527, a Barcelona per Carles Amorós, amb 42 xilografies.
 |
|
Francesc Eiximenis, Este deuoto libro se llama carro de las donas : trata de la vida y muerte del hombre christiano / [Francesc Eiximenis], por industria de Juan de Villaquiran, 1542 Valladolid. Biblioteca Històrica Universitat de València
|
DONES I CULTURA EN LA HISTÒRIA
Durant l'edat mitjana les dones estaven relegades a l'àmbit domèstic i tenien molt restringit l'accés a la lectura i a l'escriptura (vides supeditades a l'espòs o a Déu).
Els començaments no van ser fàcils per a les primeres dones interessades en l'escriptura, i sovint van haver de recórrer a l'ocultació, la renúncia a la identitat o al refugi i l’empara en convents i ordes religiosos. En altres casos eren condemnades a l'ostracisme o la usurpació de la seua identitat i dels seus treballs.
En el segle XVI algunes veus masculines van defensar la idea que la dona havia d'aprendre a llegir.
- Joan Lluís Vives (1492-1540). De institutione feminae christianae.
- Fra Luis de León (1527-1591). La perfecta casada.
- Lope de Vega (1562-1635). Laurel de Apolo.
Els certàmens i els llibres col·lectius realitzats amb motiu d'homenatges o celebracions permeten seguir el rastre literari de pioneres com sor Isabel de Villena, Florencia Pinar, Luisa de Carvajal, Ana Caro, Juliana Morella o Isabel Correa.
Entre els segles XV i XVII, algunes escriptores notables van ser reconegudes pel seu treball: Luisa Sigea (1522-1560), sor Hipòlita de Jesús Rocabertí (OP) (1550-1624), Isabel de Jesús (OC), Isabel de Jesús (ORSA) (1564-1648), Margarita de la Cruz (1567-1633), Mariana de San José (OSA) (1568-1638), Cristobalina Fernández de Alarcón (1576-1646), María de Zayas y Sotomayor (1590-ca.1660), Ana Caro Mallén de Soto (1590-1650), Juliana Morella (1594-1653), María de Jesús de Ágreda (1602-1665), Luisa Magdalena de Jesús (OCD) (1605-1660), etc. També destaquen traductores notables, com Isabel Correa (1655-ca.1700) i Josefa Amar y Borbón (1749-1833).
